Papiroflèxia-Ocell de paper (Maig 2024)
Cucut, qualsevol dels nombrosos ocells de la família Cuculidae (ordre Cuculiformes). El nom sol designar uns 60 membres arbòrics de les subfamílies Cuculinae i Phaenicophaeinae. A Europa occidental, el "cuco", sense modificadors, es refereix a la forma local més comuna, que en qualsevol altre lloc es diu cucú comú o europeu (Cuculus canorus). Molts cucos tenen noms especialitzats, com ani, coua, coucal, guira i roadrunner. Els membres de la subfamília Neomorfina es diuen cucos mòlts.
cuculiforme
dues famílies molt diferenciades, els cucos (Cuculidae) i els hoatzin (Opisthocomidae). La família Cuculidae és el grup molt més gran que conté
La família Cuculidae es troba a tot el món, que es troba a les regions temperades i tropicals, però és la més diversa als tròpics del Vell Món. Els cúculs solen ser habitants tímids d’espessa vegetació, més sovint escoltats que vistos. Moltes espècies s’anomenen pels sons que emeten, per exemple, l’ocell amb febre cerebral (un cuco falcó, Cuculus varius), koel (Eudynamys scolopacea) i el cucut, els dos últims noms que són imitacions de la cançó de l’ocell.
Els cúculs oscil·len entre 16 cm (6,5 polzades) en els cucos brillants (Chrysococcyx i Calcites) fins a uns 90 cm (36 polzades) en els cucos més grans. La majoria són de colors grisencs i marrons, però alguns tenen pegats cromosos (vermellosos) o blancs, i els cucos brillants són de color verd maragda o parcialment brillants. Alguns dels cucos tropicals tenen un plomatge blavós fortament iridiscent a l’esquena i les ales. A excepció d’algunes espècies fortament migratòries, la majoria dels cucos són d’ala curta. Totes tenen cues graduades (de vegades extremadament llargues), generalment amb les plomes individuals de color blanc. Les potes varien de mitjana a bastant llarga (en les formes terrestres) i els peus zigodactils; és a dir, el dit exterior es capgira, enrere cap enrere. El projecte de llei és més aviat i força retret.
L’atribut per al qual es coneixen els cucos és l’hàbit del parasitisme de cria, que es troba a totes les Cuculinae i a tres espècies de Phaenicophaeinae. Consisteix a posar els ous solament als nius d’algunes altres espècies d’ocells per ser incubats pels pares d’acolliment, que remunten el cucut jove. Entre les 47 espècies de cuculines, diverses adaptacions milloren la supervivència del cucut jove: la mimetització dels ous, en què l'ou del cucut s'assembla al de l'hoste, minimitzant així el rebuig de l'hoste; l'eliminació d'un o més ous hostes pel cucut adult, reduint tant la competència dels nidificants d'allotjament com el perill de reconeixement per part de l'amfitrió que s'ha afegit un ou al niu; i expulsió del niu, en què el cucut jove prové del niu els ous de l'amfitrió. Algunes espècies de Cuculus s’assemblen a alguns falcons que mengen ocells (Accipiter) en aparença i manierismes, aparentment espantant el potencial hoste i permetent al cucut acostar-se al niu sense molestar.
Els cucos faraenicofesos no parasitaris estan representats a Amèrica del Nord pel cucut generalitzat de factura groga i de factura negra (Coccyzus americanus i C. erythropthalmus) i el cucut de mangle (C. minor), que està restringit als Estats Units al sud de la costa de la Florida (també es troba a les Índies Occidentals i Mèxic fins al nord d’Amèrica del Sud); estan representades a Amèrica Central i del Sud per unes dotze espècies més, algunes situades als gèneres Piaya (cucut d'esquirol) i Saurothera (cucut de sargantana). Les 13 espècies phaenicophaeine del Vell Món es divideixen en nou gèneres.
Els cucos phaenicophaeine construeixen nius de pals prims en vegetació baixa. Els dos pares comparteixen la incubació i l’alimentació de la cria.
