Leap Motion SDK (Maig 2024)
Dues posicions que sovint es van espantar sobre el món de l’edició es van debilitar rotundament el 2012. La primera era que la paraula impresa estava morta. El segon, que els joves eren probablement un factor contribuent en la desaparició inevitable de la impressió. Al cap i a la fi, com podria la lectura competir amb videojocs, xarxes socials en línia i multitud d’altres distraccions tecnològiques? Aquestes creences es van arrelar en l'era del "BP (abans de Potter)". El 1997, any en què va aparèixer la primera novel·la de Harry Potter de JK Rowling a les prestatgeries, hi va haver uns 3.000 llibres publicats per al públic adult jove. El 2009, aquest nombre havia augmentat fins als 30.000. La ficció escrita per a nens i adults joves va representar el segment de mercat amb més ràpid creixement del comerç de llibres, i els adolescents van ser, probablement, els sistemes demogràfics més buscats del sector. Al primer semestre del 2012,Les vendes de llibres en la categoria infantil i jove-adult van augmentar més d’un 40% respecte l’any anterior. Les vendes de llibres electrònics per a adults joves van augmentar un sorprenent 250% durant el mateix període, però les vendes tradicionals de tapa dura encara representaven la major part dels ingressos totals del gènere. De fet, una enquesta de la Fundació Kaiser Family de 2010 sobre hàbits mediàtics entre nens i adolescents nord-americans va demostrar que aquells de 8 a 18 anys passaven menys temps amb mitjans impresos en general, però més temps llegint llibres impresos. Per descomptat, l’atractiu real del gènere juvenil-adult, tant per a autors com per a editors, era que els adults joves estaven lluny de l’única gent que llegia llibres per a adults per a joves.però les vendes tradicionals de tapa dura encara representaven la major part dels ingressos totals del gènere. De fet, una enquesta de la Fundació Kaiser Family de 2010 sobre hàbits mediàtics entre nens i adolescents nord-americans va demostrar que aquells de 8 a 18 anys passaven menys temps amb mitjans impresos en general, però més temps llegint llibres impresos. Per descomptat, l’atractiu real del gènere juvenil-adult, tant per a autors com per a editors, era que els adults joves estaven lluny de l’única gent que llegia llibres per a adults per a joves.però les vendes tradicionals de tapa dura encara representaven la major part dels ingressos totals del gènere. De fet, una enquesta de la Fundació Kaiser Family 2010 sobre hàbits mediàtics entre nens i adolescents nord-americans va demostrar que aquells de 8 a 18 anys passaven menys temps amb els mitjans impresos en general, però més temps llegint llibres impresos. Per descomptat, l’atractiu real del gènere jove-adult –tant per autors com per a editors– era que els adults joves estaven lluny dels únics que llegien llibres per a adults per a joves.el veritable atractiu del gènere juvenil-adult, tant per a autors com per a editors, era que els adults joves estaven lluny dels únics que llegien llibres per a adults per a joves.el veritable atractiu del gènere juvenil-adult, tant per a autors com per a editors, era que els adults joves estaven lluny dels únics que llegien llibres per a adults per a joves.
En el terreny de la ficció juvenil per a adults, la trilogia més venuda de Hunger Games, de Suzanne Collins, va suposar una marcada sortida de la darrera sensació de “tween”, la sèrie Twilight de Stephenie Meyer. Una diferència òbvia és el ritme; El superheroic triangle amorós de Meyer que implica un protagonista, en gran mesura improbable, un home-llop i un inquietantment possessiu "bon tipus" vampir consumeix més de 2.400 pàgines. La trilogia de Collins abasta molt més terreny, essencialment narra una rebel·lió que creix en cada àmbit d’abast amb cada llibre, sense assolir superar els llargs de pàgina combinats de Guerra i pau i Anna Karenina. Dins l'idioma jove per a adults, la trilogia Hunger Games s'acosta una mica a la sèrie de Harry Potter, amb una excepció: l'amenaça personal i específica d'un bruixot terrorífic, que té com a objectiu principal la destrucció del personatge titular,ha estat substituït per un govern llunyà, intocable, la relació de la qual amb la seva ciutadania es podria qualificar millor com a negligència malintencionada.
Are Collins’s books breaking any new ground? The brutality that humans visit upon one another is not an uncommon theme in fiction for young adults, or even children’s literature. The fairy tales of the Brothers Grimm—whose first edition saw its 200th anniversary in 2012— feature an impressive body count, and Mark Twain’s Adventures of Huckleberry Finn deals with both child abuse and the evils of slavery. Judy Blume’s Tiger Eyes explores the grieving process through the eyes of a teenager after her father is murdered in a convenience store robbery. The Hunger Games (2008) treats the death of a father too, but it does so as an almost matter-of-fact event. That distinction has Collins treading on relatively unbroken ground: welcome to the world of dystopian young-adult fiction.
Tales of dystopian societies have long been a standard in science fiction. Famous examples include George Orwell’s Nineteen Eighty-four and Aldous Huxley’s Brave New World. A different twist on the dystopian genre was explored in Ray Bradbury’s Fahrenheit 451, Margaret Atwood’s The Handmaid’s Tale, and Andy and Larry (now Lana) Wachowski’s The Matrix. While the stories of Huxley and Orwell could be characterized as possessing a certain tragic “Britishness” regarding perseverance and the ultimate resignation of one to one’s fate, the latter tales might be seen as “American” stories of rebellion that are, to varying degrees, successful. (Atwood is proudly Canadian, but her novel is set in Gilead, a totalitarian, theocratic version of the United States.)
Within this schema the works of Terry Gilliam and Alan Moore could be understood to exhibit a blend of Anglo-American characteristics, alternately observing that one could escape the grip of totalitarianism by descending into madness (Brazil) or forging a revolution that was equal parts violence and theatricality (V for Vendetta) or suggesting that the powers that be, be they a cabal of scientists (12 Monkeys) or the world’s smartest man (Watchmen), will forever remain one step ahead of even the most resourceful protagonists. The Hunger Games, for its part, falls squarely in the “American” model of dystopian fiction.
Although The Hunger Games is by far the most successful dystopian young-adult novel thus far, the genre has undergone something of a boom in the past 10 years. The Uglies series by Scott Westerfeld takes place in a world of created perfection, where teens undergo forced cosmetic surgery to ensure that all citizens possess a uniform beauty. Michael Grant’s Gone series poses a Lord of the Flies scenario on a larger scale, with everyone aged 15 years and older suddenly vanishing. Susan Beth Pfeffer’s Last Survivors series is set in a world of earthquakes and rising tides after a meteor strike shifts the orbit of the Moon. Lois Lowry’s The Giver (1993), one of the earliest works to appear in the dystopian young-adult category, presents a world where free will has been virtually extinguished, and a single member of the community is selected to retain the memories of a time when humans experienced emotion. Lauren Oliver’s Delirium series covered similar ground, taking place in a world in which love is treated as a disease (known as deliria in the books) and young people are subjected to a government-imposed cure at age 18.
In each of these examples, one can find resonance with the everyday teen experience—teens ask YouTube posters to weigh in on their attractiveness; they yearn for independence but chafe against the responsibility that comes with it; the dramas of daily life can feel like the shifting of continents. The emotional roller coaster of teen romance can make the participants feel as if the world is conspiring against them (or, as in Oliver’s Delirium books, against love itself). It is not surprising, then, that a novel about teens engaged in gladiatorial combat would strike a chord with young and old.
Although Collins has stated that she did not intend for the book to depict a deadlier version of the bullying and social games that play themselves out in schools on a daily basis, the parallels are hard to ignore. Pack tactics, class conflicts, the strong preying on the weak, a system that stresses conformity, the knowledge that appearance can trump substance—The Hunger Games presents these as a dark future, but many teens see this as their present. The moody, sometimes abrasive, protagonist of The Hunger Games, Katniss Everdeen, rebels against these rules and in doing so establishes herself as both an agent of wish fulfillment for many teens and an enduring heroine in the genre of dystopian fiction.
