VISITANDO LA CIUDAD DE JERICÓ.🇵🇸 El lugar en donde el Diablo tentó a Jesús.🐫 (Maig 2024)
Jericó, àrab Arīḥā, ciutat situada a Cisjordània. Jericó és un dels primers assentaments continus al món i potser té aproximadament uns 9000 aC. Les excavacions arqueològiques han demostrat la llarga història de Jericó. El jaciment de la ciutat té una gran importància arqueològica; proporciona evidències del primer desenvolupament d'assentaments permanents i, per tant, dels primers passos cap a la civilització.
Test
Tot en nom
Quin és un altre nom per a Birmània?
S'han trobat rastres de visites de caçadors mesolítics, datats en carboni fins a uns 9000 aC, i d'un llarg període d'assentament per part dels seus descendents. Cap a prop de 8.000 aC els habitants s’havien convertit en una comunitat organitzada capaç de construir un mur massiu de pedra al voltant de l’assentament, enfortit en un moment almenys per una massiva torre de pedra. La dimensió d’aquest assentament justifica l’ús del terme vila i suggereix una població d’unes 2.000–3.000 persones. Així, aquests 1.000 anys havien vist passar d’una forma de vida de caça a l’assentament complet. D’això es pot deduir el desenvolupament de l’agricultura i s’han trobat grans de blat i ordi cultivats. Jericho és, doncs, un dels llocs on es demostra una agricultura molt primerenca. És molt probable que, per proveir prou terra per al cultiu, s’hagués inventat el reg. Aquesta primera cultura neolítica de Palestina va ser un desenvolupament purament indígena.
Aquests ocupants van ser reeixits per un segon grup aproximadament a 7.000 aC, aportant una cultura que encara era neolítica i que encara no fabricava ceràmica, encara que no era indígena. Aquesta ocupació indica probablement l’arribada de nouvinguts d’un dels altres centres, possiblement al nord de Síria, en què s’havia desenvolupat la forma de vida neolítica basada en l’agricultura. Aquesta segona etapa neolítica va finalitzar uns 6.000 aC.
Durant els propers 1.000 anys, hi ha poques proves d’ocupació a Jericó. Jericho només va demostrar la influència dels desenvolupaments que es van produir al nord, on van aparèixer un nombre cada vegada més gran de pobles, encara neolítics, però marcats per l'ús de la terrisseria. Els primers usuaris de ceràmica de Jericó eren, però, primitius en comparació amb els seus predecessors del lloc, que vivien en simples cabanes enfonsades a terra. Probablement eren sobretot pastors. Durant els següents 2.000 anys, l’ocupació va ser escassa i possiblement intermitent.
Al final del IV mil·lenni aC, una cultura urbana va aparèixer de nou a Jericó, com a la resta de Palestina. Jericó es va convertir de nou en una ciutat emmurallada, amb les seves muralles reconstruïdes moltes vegades.
Cap a 2300, hi va haver un cop més de la vida urbana. Els nòmades nouvinguts, constituïts per diversos grups, eren probablement els amorites. Els seus successors, aproximadament l'any 1900 aC, van ser els cananeus, compartint una cultura que es va trobar a tota la longitud del litoral mediterrani. Els cananeus van reintroduir la vida de la ciutat i les excavacions han proporcionat evidència tant de les seves cases com del seu mobiliari domèstic, que es va trobar a les seves tombes com a equip dels morts en la vida posterior. Aquests descobriments han indicat la naturalesa de la cultura que van trobar els israelites quan es van infiltrar a Canaan i que van adoptar en gran mesura.
Jericó és famós en la història bíblica com el primer poble atacat pels israelites sota Josuè després de creuar el riu Jordà (Josué 6). Després de la seva destrucció pels israelites va ser, segons el relat bíblic, abandonat fins que Hiel el Betelita es va establir allà al segle IX aC (1 Reis 16:34). Jericó s'esmenta diverses vegades a la Bíblia. Herodes el Gran va establir una residència d'hivern a Jericó, i va morir allà a 4 dC. Les excavacions realitzades el 1950–51 van revelar alguna cosa de Jericó Heròdic: una magnífica façana al llarg del Wadi Al-Qilṭ forma part del palau d’Herodes i el seu estil il·lustra la devoció d’Herodes per Roma. Es poden veure rastres d’altres edificis fins en aquesta zona, que es va convertir en el centre de Jericó romà i del Nou Testament, aproximadament a una milla (1,6 km) al sud de la ciutat de l’Antic Testament. Jericho, del període croat, es trobava encara en un tercer lloc, a una milla a l'est del lloc de l'Antic Testament, i fou allà on es desenvoluparia la ciutat moderna.
L’Antic Testament Jericó ha estat identificat al monticle conegut com a Tall Al-Sulṭān (a la font de la copiosa font ʿAyn Al-Sulṭān), que s’eleva 70 metres sobre la plana circumdant. Algunes expedicions arqueològiques importants han treballat al jaciment, sobretot entre 1952 i 585 sota Kathleen M. Kenyon, directora de la British School of Archaeology de Jerusalem; un dels principals objectius ha estat establir la data de la destrucció de la ciutat per part dels israelites, cosa important per a la cronologia de l’entrada israelita a Canaan. La major part de la ciutat del període, inclòs tot el circuit de les muralles, ha estat eliminada per erosió; prou perviu per demostrar només que hi havia un poble de l'època. Es podria haver destruït a la segona meitat del segle XIV aC, però les proves són massa escasses per a la seva precisió. El lloc fou abandonat fins a l'edat del ferro. S'ha trobat poc rastre de l'ocupació del segle IX aC atribuïda a Hiel, però hi havia un assentament important al segle VII aC, que va acabar potser en el segon exili babilònic el 586 aC. El lloc fou finalment abandonat i el posterior Jericó va créixer en altres llocs.
Un reste especialment important del domini omeia són les restes del Khirbat al-Mafjar, un notable complexe d’edificis del segle VIII situat al Wadi Al-Nuwayʿima, a uns 5 km al nord de Jericó. El complex, que originalment incloïa un palau, mesquita i bany, va ser malmès per un terratrèmol poc després del començament i mai es va acabar. Entre les seves restes més ben conservades es troben els exquisits panells de mosaic i els paviments de reconegut prestigi. Tot i que la identitat del seu mecenes s’ha disputat, ha estat associada tant amb Hishām ibn bdAbd al-Malik (va regnar 724–743) com amb el seu nebot, el controvertit califa al-Walīd ibn Yazīd (regnat el 743–744).
Poble menor d’època otomana, Jericó es va convertir en un recurs d’hivern després que s’instaurís el mandat britànic sobre Palestina al començament dels anys vint. La ciutat va experimentar una gran expansió, però, després de la seva incorporació a Jordània el 1949. L'establiment als voltants de dos enormes camps de refugiats palestins després de l'establiment de l'Estat d'Israel el 1948 va comportar una gran activitat a la ciutat, que va ser reconstruïda en gran part; la zona de l’oasi es va ampliar per reg. L'ocupació israeliana de la ciutat després de la Guerra dels Sis Dies de juny de 1967, però, va donar lloc a la dispersió de gran part de la població de refugiats (vegeu guerres àrab-israelianes). Jericó va ser una de les primeres ciutats i ciutats evacuades per les forces israelianes i es va lliurar a l'administració de la naixent Autoritat Palestina arran dels Acords d'Oslo de 1993 (vegeu la solució de dos estats). Pop. (2017) 20.907.
