Arquitectura del paisatge

Arquitectura paisatgística, desenvolupament i plantació decorativa de jardins, jardins, jardins, parcs i altres espais verds previstos a l'aire lliure. La jardineria paisatgística s'utilitza per millorar la natura i crear un entorn natural per a edificis, ciutats i ciutats. És una de les arts decoratives i s’uneix a l’arquitectura, l’urbanisme i l’horticultura.

Test

“El refresc més perfecte”: un test sobre jardins

Quin era el nom real de Capability Brown?

Segueix un breu tractament de l’arquitectura del paisatge. Per obtenir un tractament complet, consulteu el disseny del jardí i del paisatge.

Els arquitectes paisatgístics comencen amb el terreny natural i milloren, tornen a crear o alteren les formes existents. El "jardí" generalment coneix una àrea més petita i intensament cultivada, sovint creada al voltant d'un edifici domèstic o una altra estructura petita. El "paisatge" indica una àrea més gran com un parc, una zona urbana, un campus o una carretera.

Els arbres, arbustos, arbustos, tanques, flors, herbes, aigua (llacs, rierols, estanys i cascades) i les roques s’utilitzen per alterar o crear un entorn natural agradable. També s'utilitzen dispositius artificials com cobertes, terrasses, places, paviments, tanques, mirador i fonts. La importància dels components creats per l'home en relació amb els components naturals varia segons el dissenyador, la finalitat del lloc particular i la cultura i la moda que predominen.

Els dissenys de jardins i paisatges poden variar conceptualment entre clàssic / simètric i natural / romàntic, formalitat i informalitat, utilitat i plaer i privat i públic. Un jardí de pati tancat amb tines, cistelles de plantes i paviments contrasta amb el gran jardí "natural" popular a l'Anglaterra del segle XVIII, on els elements artificials eren menys visibles.

Els aspectes estètics d’un jardí o d’un paisatge inclouen la forma, les plantes, el color, l’aroma, la mida, el clima i la funció. Els jardins necessiten un manteniment continuat per evitar que les males herbes i altres fenòmens naturals no desitjats es afirmin. Els jardins canvien amb les estacions i el clima i amb el cicle de creixement i decadència de les plantes.

Històricament, els jardins han estat dissenyats més per a privats que per a plaer públic. Els antics egipcis, grecs i romans van desenvolupar cadascun els seus propis dissenys característics de jardí. La vila d’Adriana, a prop de Tivoli, Itàlia, conté un vast jardí de plaer que va tenir una gran influència en els dissenys posteriors. El renaixement italià va desenvolupar jardins formals en què el paisatge exterior es considerava una extensió d’un edifici. La Villa d'Este del segle XVI a Tivoli és un exemple notable.

Al segle XVII, André le Nôtre, influenciat pel renaixement italià, va crear per a Lluís Versailles els jardins de França de França on predominaven la simetria, les vistes i les fonts grandioses. Aquest disseny era molt copiat i potser coincidia amb un domini humà sobre el paisatge natural. Aquests jardins clàssics són bells però immaculats, formals, durs, elaborats i lògics, amb línies rectes, cercles, arbres i tanques domesticades en formes geomètriques i amb llits compartimentats per a flors. Són extensions de l’arquitectura contemporània.

A l'Anglaterra del segle XVIII, el comte de Burlington i els jardiners paisatgistes William Kent, Lancelot "Capacitat" Brown, i Humphrey Repton van provocar un canvi pel qual una filosofia "natural" del disseny del jardí va començar a recomanar l'oferta irregular i informal. A la fi del segle es van conrear ruïnes i grutes artificials com a accessoris pintorescos. Exemples cèlebres són els jardins de Rousham, Stowe i Stourhead. Al segle XIX, als Estats Units, la figura més important en disseny de jardins i paisatges va ser Frederick Law Olmsted.

A l'Orient va evolucionar una tradició completament separada de jardineria paisatgística, que va començar a la Xina i es va estendre a Corea fins al Japó. L’actitud oriental al jardí estava estretament lligada a les tradicions religioses. El jardí va ser dissenyat per induir un cert estat d’ànim i millorar una percepció distintiva. La natura predominava sobre la simetria creada per l’home. Les roques eren especialment importants i als jardins japonesos hi havia símbols religiosos. L’escala tendia a ser menor que als jardins occidentals, amb èmfasi en detalls minúsculs. L’aigua, els arbres i els ponts eren elements vitals. El jardí japonès del te suposava induir un estat d’ànim adequat a la persona que s’acostava a una cafeteria per participar a la cerimònia del te. La jardineria de paisatges orientals, particularment japonesa, ha exercit una influència considerable sobre els dissenys occidentals moderns.