Salt d'esquí (Maig 2024)
Salt d'esquí, esdeveniment d'esquí competitiu en què els concursants esquen per una rampa abrupta que es corba cap amunt al final, o punt d'enlairament. Els esquiadors salten des del final, intentant cobrir tanta distància horitzontal a l’aire com sigui possible.
El salt d'esquí ha estat inclòs als Jocs Olímpics d'hivern des dels Jocs de 1924 a Chamonix, França. Després d'un segon turó molt més gran als Jocs Olímpics de 1964, l'esdeveniment es va dividir, i es van fer salts sobre grans turons i salts normals (o petits). Les competicions es celebren sobre turons qualificats i preparats, classificats segons la distància des del punt d’enlairament que la majoria dels esquiadors podrien viatjar i aterrar segurament; la majoria dels esdeveniments internacionals més alts, inclosos els Jocs Olímpics, es disputen a 120 i 90 metres (393,7 i 295,275 peus): turó més gran i turó normal, respectivament. Tant en els Jocs Olímpics d’Hivern es disputen esdeveniments de salt d’esquí individual com en equip. Els campionats mundials de salt d'esquí van començar el 1925 sota el govern de la Fédération Internationale d'Eski (FIS), i el 1980 es va establir una gira mundialista.Les dones no van competir en salts d'esquí als campionats mundials de la FIS fins al 2009 i el 2011 es va afegir el salt d'esquí de muntanya normal femení a la programació dels Jocs Olímpics d'Hivern de 2014 a Sochi, Rússia.
Un salt d’esquí comença amb l’aproximació, o inrun, que sovint s’inicia en una bastida o torre; el saltador es despenja en una posició agrupada, acumulant velocitat (fins a 100 km per hora) fins arribar a l'enlairament, on brota cap a fora i cap amunt. A causa del risc de circular en baixada a velocitats tan elevades i la possibilitat concurrent d'aterrar massa lluny al fons del turó, els jutges tenen l'autoritat de baixar el punt inicial d'un salt per tal de disminuir la velocitat màxima potencial dels saltadors.
Un cop a l’aire, els competidors només poden confiar en la posició del cos per maximitzar el salt. Fins a principis dels anys noranta la posició preferida de la majoria dels saltadors era inclinar-se molt endavant dels turmells amb els genolls rectes i els esquís mantinguts paral·lels i inclinats lleugerament cap amunt. Aquesta posició minimitza la resistència al vent i aporta un efecte d'aixecament aerodinàmic per augmentar la longitud del salt. A mitjans dels anys 80, però, el saltador suec Jan Boklöv va demostrar una nova tècnica que va proporcionar encara més ascensor: l'estil V. Aquesta posició s’aconsegueix assenyalant les puntes dels esquís cap a fora en direccions oposades per crear una forma de V. Després de ser ridiculitzat inicialment pel seu estil no tradicional,Boklöv va ser posteriorment el model de saltadors d'esquí de la Copa del Món després de la seva primera victòria a la competició de la Copa del Món 1988-89 i proves científiques que van demostrar el màxim ascens de l'estil V.
The landing of a jump is made on a steep section of the hill in a more upright position, with the shock of contact taken up by the knees and hips and one ski farther forward than the other (the telemark position). After the slope levels off, the jumper stops his forward momentum by turning. In addition to the judges’ ability to lower the starting point, other precautions are taken to prevent overjumping, including limits on ski length and ski-suit thickness (thicker suits permit more air to be trapped in the suit and thereby allow for longer jumps) and rules for the placement of bindings on skis. The hills have also been altered for safety; hills are now contoured to ensure that a jumper is rarely more than 3 to 4.5 metres (10 to 15 feet) above the ground during a jump.
Competitors make two jumps. Performance is decided partly by distance covered and partly by form, on the basis of style marks awarded by five judges. Concerning distance, a jump to the K-point (where the distance from the starting point equals the height of the hill) garners a jumper 60 points, with additional points added for each metre beyond the K-point. Style points are deducted for such errors as touching the ground with a hand after landing or not landing with one foot before the other.
Ski flying is similar to ski jumping in every respect except its scoring system, which emphasizes distance over style. Under ideal conditions top contestants are capable of leaps of over 200 metres (656 feet). Ski flying is not included in the Olympics.
