Anar

Togo, país de l’Àfrica occidental. Lomé, la capital, es troba al sud-oest del país i és la ciutat i el port més grans.

• 

• 

Fins al 1884, el que ara és Togo era una zona intermèdia entre els estats d'Asante i Dahomey, i els seus diversos grups ètnics vivien en aïllament general els uns dels altres. El 1884 va passar a formar part del protectorat alemany de Togolanda, ocupat per forces britàniques i franceses el 1914. El 1922 la Societat de Nacions va assignar l'est de Togolanda a França i la part occidental a Gran Bretanya. El 1946, els governs britànic i francès van posar els territoris sota tutela de les Nacions Unides (vegeu Patronat). Deu anys després es va incorporar la Togolanda britànica a la costa d’Or, i la francesa Togolanda es va convertir en una república autònoma dins de la Unió Francesa. El Togo va obtenir la independència el 1960. L’economia es basa fonamentalment en l’agricultura, tot i que també són significatives les àmplies reserves de fosfats del país.

Terra

Des del seu litoral de 51 quilòmetres (51 km) al golf de Guinea, el Togo s'estén cap al nord durant unes 515 km entre Ghana a l'oest i Benín a l'est fins al límit amb Burkina Faso al nord.

Relleu, drenatge i sòls

Togo consta de sis regions geogràfiques. Les platges arenoses i poc profundes de l'estreta regió costanera estan recolzades en platges de marea i llacunes poc profundes, la major de les quals és el llac Togo. Més enllà de la costa, es troba l’altiplà d’Ouchichi, que s’estén cap a 20 km a l’interior amb una elevació de 60 a 90 metres. Es tracta de la regió de l’anomenada terre de barre, un sòlit laterític (vermellós, lixiviat, portador de ferro).

Al nord-est de l'altiplà hi ha una taula de terra, les elevacions més altes arriben als 400 als 460 metres de 1.300 a 1.500 peus. Aquesta regió està drenada pel riu Mono i els seus afluents, incloent l'Ogou i altres rius menors. A l'oest i al sud-oest del terreny, el terreny s'eleva gradualment cap a les muntanyes del Togo, també conegudes com les muntanyes Togo-Atakora, que recorren el centre del Togo des del sud-sud-oest al nord-nord-est. Part d'una cadena que comença als turons Akwapim de Ghana (vegeu les gammes Akwapim-Togo), la serralada acaba a Benín, on es coneix com les muntanyes Atakora. El Mont Agou (Baumann Peak), que s’eleva a uns 986 metres, és la muntanya més alta del Togo. Més enllà de les muntanyes del Togo, al nord, hi ha l'altiplà de gres del riu Oti. Es tracta d’una regió de sabana drenada pel riu Oti, un dels principals afluents de la Volta. A l'extrem nord-oest hi ha una regió més alta de granit i gneiss; els penya-segats de Dapaong (Dapango) es troben en aquesta regió.

Clima

Togo té un clima tropical. Al sud, les estacions de pluges es produeixen des de mitjan abril fins a juny i de mitjan setembre fins a octubre. L'estreta zona costanera, que rep aproximadament 890 mm de precipitació anuals, és la més seca. La zona propera a Palimé, a unes 100 km de terra endins, rep la major quantitat de precipitació (1.800 mm) aproximadament de 70 polzades anuals. El nord només té una estació de pluges, quan la precipitació promedia aproximadament 1.150 mm, que cau majoritàriament de juny a finals de setembre; durant la resta de l'any, predomina el harmattan càlid i sec (un vent carregat de pols). Les temperatures mitjanes anuals varien des dels alts 70 F (mitjans dels 20 C) al llarg de la costa i a les muntanyes fins a la baixa dels 80s F (alts 20 C) a l'altiplà nord. A l'agost es registren a la muntanya temperatures mínimes diàries que arriben a la temperatura màxima de 20 ºC. Els màxims diaris de la temperatura baixa de 30 ºC es produeixen al nord durant març i abril al final de la llarga temporada seca.

Vida vegetal i animal

La vegetació de sabana predomina al Togo. Als altiplans del sud són habituals grans arbres, inclòs el baobab, però són rars al nord. Les regions altes del sud-oest estan cobertes de boscos tropicals, també trobats al llarg de les valls fluvials. La zona costanera està esquitxada de manglars i canyisses.

Els animals salvatges no es troben en gran quantitat, sobretot a les regions del sud i del centre. Al nord es poden veure alguns lleons, lleopards i elefants. Els micos, les serps i les sargantanes són nombrosos en moltes zones, i els rius abunden cocodrils i hipopòtams. A la reserva forestal de Keran, a prop de Sansanné-Mango, al nord, hi ha ramats salvatges de búfals, ases, llardons, antílops i cérvols. Al país hi ha nombroses espècies d'aus i insectes. Els peixos capturats a la costa inclouen el verat, el gra, el fons marí, el pit vermell, el peix grillador, el picat, el raig i la sola, mentre que els crustacis inclouen gambes i llagosta.

Gent

Grups ètnics i idiomes

La població del Togo està formada per una trentena de grups ètnics, molts dels quals són immigrants d'altres parts de l'Àfrica occidental. Els grups indígenes del Togo viuen al nord i al sud-oest. Els grups del nord inclouen els següents pobles de parla gur: el Gurma; els Natimba, Dye i Konkomba; la Tamberma; el Basari; la Moba; el Losso (Naudem); el Kabre i Logba; i el Lamba (Namba); un nombre reduït de Fulani de parla atlàntica; i el Kebu (Akebu). Al sud-oest, els pobles indígenes Kwa que també pertanyen al grup central del Togo són els Kposo (Akposso), els Adele i els Ahlo.

L’ovella, que va emigrar de Nigèria entre els segles XIV i XVI, forma el principal grup ètnic. També hi ha alguns iorubs dispersos, principalment Ana. Entre els grups que van emigrar de l'actual Ghana i la Costa d'Ivori des del segle XVII s'inclouen la Mina (Ga i Ané), la Ga-Dangme, la Kpelle i la Anyama, els Chakosi i la Dagomba. Els grups del nord, els Kotokoli (o Temba), Gurma i Mossi, van entrar principalment des de Burkina Faso.

La majoria dels no africans del país, la majoria francesos, viuen a Lomé. Els brasilers, o portuguesos de naixement brasilers, constituïen l’assentament comercial original al Togo, i avui els afro-brasilers estan estretament associats al desenvolupament econòmic i polític.

La llengua oficial és el francès, tot i que no es parla gaire fora dels negocis i del govern. Les llengües indígenes àmpliament parlades pertanyen a la família de llengües nigerocongoleses i inclouen Ewe al sud i Kabiye al nord.

Religió

Gairebé la meitat de la població és cristiana, molts dels quals són catòlics romans, tot i que també hi ha comunitats cristianes protestants, independents i d'altres. Des de la independència, l’Església catòlica romana del Togo ha estat encapçalada per un arquebisbe togolès. La principal església protestant (calvinista) ha estat governada durant molt de temps pels moderadors togolesos.

Al voltant d'un terç de la població del Togo s'adhereix a diverses formes ancestrals de creences, incloses les sectes iorubes associades a Vodou (Vudú). Més d’una vuitena part de la població és musulmana.