William of Ockham filòsof anglès

William of Ockham, també anomenat William Ockham, Ockham també deletreja Occam, amb el nom de Venerabilis Inceptor (llatí: "Venerable Enterpriser"), o Doctor Invincibilis ("Doctor Invincible"), (nascut al 1285, Ockham, Surrey?, Eng. … va morir el 1347/49, Munic, Baviera [ara a Alemanya]), filòsof, teòleg i escriptor polític franciscà, un pensador escolar tardà considerat com el fundador d'una forma de nominalisme —l’escola del pensament que nega conceptes universals com « pare ”tenen qualsevol realitat a part de les coses individuals signades pel terme universal o general.

Primers anys de vida

Poc se sap de la infància d’Ockham. Sembla que encara era un jove quan va entrar a l’orde franciscà. Aleshores, un tema central d’inquietud en l’ordre i un tema principal de debat a l’església era la interpretació de la regla de la vida composta per sant Francesc d’Assís sobre la rigorositat de la pobresa que s’hauria de practicar dins de l’orde. La primera escolarització d’Ockham en un convent franciscà es va concentrar en l’estudi de la lògica; al llarg de la seva carrera, el seu interès per la lògica no va disminuir mai, perquè considerava la ciència dels termes com a fonamental i indispensable per a la pràctica de totes les ciències de les coses, inclòs Déu, el món i les institucions eclesiàstiques o civils; en totes les seves disputes, la lògica estava destinada a servir com la seva principal arma contra els adversaris.

Després de la seva primera formació, Ockham va prendre el curs tradicional d’estudis teològics a la Universitat d’Oxford i, aparentment, entre el 1317 i el 1319 va fer una conferència sobre les Sentències de Peter Lombard —un teòleg del segle XII el treball del qual va ser el llibre de text oficial de teologia a les universitats fins a la. Segle XVI. Les seves conferències també es van exposar en comentaris escrits, dels quals el comentari sobre el llibre I de les sentències (un comentari conegut com Ordinatio) fou realment escrit pel mateix Ockham. Les seves opinions van despertar una forta oposició de membres de la facultat de teologia d'Oxford, i va deixar la universitat sense obtenir el màster en teologia. Així, Ockham seguia sent acadèmicament parlant com un inceptor ("principiant") en llengua oxònia o, a l'equivalent parisenc, un batxillerat formatus.

Ockham va continuar la seva carrera acadèmica, aparentment en convents anglesos, estudiant simultàniament punts de lògica en filosofia natural i participant en debats teològics. Quan va abandonar el seu país cap a Avinyó, a la tardor de 1324, a petició del papa, coneixia un entorn universitari agitat no només per les disputes, sinó també per la impugnació de l’autoritat: la dels bisbes en matèria doctrinal i que del canceller de la universitat, John Lutterell, que fou destituït del seu càrrec el 1322 a demanda del professorat.

Per molt abstracte i impersonal que sigui l’estil dels escrits d’Ockham, revelen almenys dos aspectes de l’actitud intel·lectual i espiritual d’Ockham: era un teòleg-lògic (theologicus logicus és el terme de Luther). D’una banda, amb la seva passió per la lògica va insistir en avaluacions severament racionals, en distincions entre allò necessari i incidental i diferenciació entre evidència i graus de probabilitat: una insistència que confia molta confiança en la raó natural de l’home i la seva naturalesa humana.. D'altra banda, com a teòleg es referia a la importància primordial del Déu del credo la omnipotència de la qual determina la salvació gratuïta dels homes; L’acció salvadora de Déu consisteix a donar sense cap obligació i ja es demostra profusament en la creació de la natura. La regla medieval de l’economia, que “la pluralitat no s’hauria d’assumir sense necessitat”, s’ha conegut com a “navalla d’Ockham”; el principi va ser utilitzat per Ockham per eliminar moltes entitats que havien estat ideades, sobretot pels filòsofs escolàstics, per explicar la realitat.

Tractat a Joan XXII

Ockham es va trobar amb John Lutterell de nou a Avinyó; en un tractat dirigit al papa Joan XXII, l'ex canceller d'Oxford va denunciar l'ensenyament d'Ockham sobre les Sentències, traient-ne 56 proposicions que demostraven estar en un greu error. Lutterell es va convertir llavors en membre d’un comitè de sis teòlegs que va produir dos informes successius basats en extractes del comentari d’Ockham, dels quals el segon va ser més sever. Ockham, però, va presentar al papa una altra còpia de l’Ordatio en què havia fet algunes correccions. Semblava que seria condemnat pel seu ensenyament, però la condemna mai no va arribar.

Al convent on residia a Avinyó, Ockham va conèixer Bonagratia de Bèrgam, un doctor en dret civil i canònic que estava perseguint per la seva oposició a Joan XXII pel problema de la pobresa franciscana. L’1 de desembre de 1327, el general franciscà Miquel de Cesena va arribar a Avinyó i es va allotjar al mateix convent; ell també havia estat convocat pel papa en relació amb la disputa sobre la tinença de béns. Estaven contraris al problema teòric de si Crist i els seus apòstols havien posseït els béns que utilitzaven; és a dir, si havien renunciat a tota propietat (tant privada com a empresa), el dret de propietat i el dret a l’ús de la propietat. Michael va sostenir que perquè Crist i els seus apòstols havien renunciat a tota propietat i tots els drets sobre la propietat, els franciscans estaven justificats en intentar fer el mateix.

Les relacions entre Joan i Miquel van empitjorar constantment, fins al punt que, el 26 de maig de 1328, Michael va fugir d'Avinyó acompanyat de Bonagratia i William. Ockham, que ja va ser testimoni en una crida secretament redactada per Miquel el 13 d’abril, va aprovar públicament la crida al setembre a Pisa, on els tres franciscans s’allotjaven sota la protecció de l’emperador Lluís IV el bavarès, que havia estat excomunicat el 1324 i proclamat per Joan XXII per haver perdut tots els drets sobre l'imperi. El van seguir a Munic el 1330 i, després, Ockham va escriure fervorosament contra el papat en defensa tant de la noció franciscana estricta de la pobresa com de l'imperi.

Instruït pel seu superior general el 1328 per estudiar tres bous papals sobre la pobresa, Ockham va trobar que contenien molts errors que mostraven a Joan XXII com a herètic que havia perdut el seu mandat per raó de la seva heretgia. Els seus sermons proposaven que les ànimes dels salvats no gaudissin de la visió de Déu immediatament després de la mort, però només després que es reincorporessin amb el cos a l'últim judici. una opinió que contradí la tradició i que finalment fou rebutjada.

Tot i així, la seva principal disputa va ser la qüestió de la pobresa, que considerava tan important per a la perfecció religiosa que requeria la disciplina d'una teoria: qui decideix viure sota la regla evangèlica de sant Francesc segueix els passos de Crist que és Déu. i, per tant, rei de l’univers, però que apareixia com un home pobre, renunciant al dret de propietat, sotmetent-se al poder temporal, i desitjant regnar sobre aquesta terra només mitjançant la fe que li era consagrada. Aquest regnat s’expressa en la forma d’una església organitzada però que no té autoritat infal·lible, ni per part d’un papa ni d’un consell, i és essencialment una comunitat de fidels que ha perdurat al llarg dels segles i que segurament perdurarà més, tot i que temporalment es redueixi a uns quants, o fins i tot a un; tothom, independentment del seu estat o del seu sexe, ha de defensar a l’església la fe que és comuna a tothom.

Per a Ockham el poder del papa està limitat per la llibertat dels cristians que s’estableix per l’evangeli i la llei natural. Per tant, és legítim i d'acord amb l'evangeli fer costat a l'imperi contra el papat o defensar, com va fer Ockham el 1339, el dret del rei d'Anglaterra a imposar la propietat de l'església. Del 1330 al 1338, en plena aquesta disputa, Ockham va escriure 15 o 16 obres més o menys polítiques; alguns d’ells van ser escrits en col·laboració, però l’Opus nonaginta dierum (“Treball de 90 dies”), el més voluminós, va ser escrit en solitari.